dimecres, 29 d’abril del 2015

Rocatell i mines de Can Montsant




Autèntic trencacames el d’ aquest diumenge... quin fart de pujar que ens hem fet, i quines baixades per terreny més que complicat en alguns punts !!!

Al punt de trobada en Ramón, Gabriel, Àngel, Quique, i jo, aquest cop amb objectiu definit. Ja que hem avançat l’ horari de sortida i podem allargar-les una mica ( de fet ja fa unes setmanes que ja ho fem ), hem decidit anar a fer un tomb fins el Rocatell i fer una visita, per fi, a les mines de Can Montsant, una de les més importants de Catalunya de mitjans del segle XIX on principalment s’ extreia coure, apart d’ altres minerals.

Hem anat fins Sant Iscle per la via ràpida, per carretera, ja que la sortida es preveu llarga i dura i no volem anar amb presses. Des de Sant Iscle pugem pel “cubata” fins la part alta de Can Palau, on prenem la pista que enllaça amb Castellà d’ Indies.

Sempre que hem anat al Rocatell hem pujat a Horsavinyà per la Carbonera i el coll de Can Benet, però aquest cop hem pujat pel camí que va dels Tres Termes fins Can Pica passant per les fonts de Rupit, seca i en molt mal estat, i la dels Ocells, aquesta molt ben cuidada i “operativa”. Aquest camí feia força temps que no el preníem, al menys tres ò quatre anys, i està força bé, el camí poc a poc es va enfilant però no es gens explosiu, a diferència de la Carbonera l Ca l’ Alomar, encara que el terreny es clàssic del Montnegre, força pedregós tot pel ben mig del bosc... fantàstic !!!

Abans d’ arribar a Horsavinyà, ja al GR-92, ens hem trobat a dos companys ( Ricard59 i companyia ), seguidors de les nostres rutes publicades al Wikiloc vinguts de Calella que també van a fer una visita al Rocatell, amb qui he estat xerrant una estona. Quasi al mateix temps trobem un nombrós grup que també van cap a les mines de Can Motsant, fet que fa que quan arribem al Rocatell allò semblés les Rambles. Per sort per nosaltres aquest personal no estan tant per la labor i hi ha algun element discordant del grup, un “Pitufo Gruñón”, que està pensant més en on anar a esmorzar que en anar a veure les mines...”Joéeeee, que yo no voy a ninguna mina... que yo me voy a almorzaaar !!! “.

Bé, mentre nosaltres fem el nostre avituallament habitual aquest cop sense poder gaudir de les vistes al Montseny, ja que una densa boira i núvols baixos que ens ha acompanyat tot el camí fins ara ens ho ha impedit, tot el personal marxa, tant els companys de Calella com el grup del rondinaire.


Després de la foto de rigor anem a la recerca de l’ objectiu... dic recerca per que realment l’ indret es complicat de trobar, ja que si no es per la combinació Garmin-Quique, que ja hi ha estat no fa gaire, no se si ho haguéssim trobat. Hem de deixar les bicis a mitja pujada i endinsar-nos al bosc pujant per alguna pendent més que perillosa tenint en compte que el nostre calçat no es el més adequat.

Trobem l’ objectiu, i dir que ha valgut la pena pujar-hi, no per que sigui una gran mina ni per que es pugui apreciar vista alguna, si no per poder conèixer una petita part de l’ història del nostre Montnegre... ens podem imaginar els miners treballant endinsats en aquest forats claustrofòbics, amb medis més que precaris per extreure el mineral... 

 




















 




















Immortalitzem el moment i tornem enrere cap el camí, que ens ha de dur a la riera de Fuirosos, a tocar amb el pantà de la Brinxa. El camí, encara que majoritàriament es en baixada, es força exigent, ja que el terreny està força sec, xaragallat i amb zones amb forta pendent, fet que fa que mantinguem la tensió tota l’ estona.

Travessem la riera de Fuirosos i en Quique, amb carta blanca, ens deixa per pujar al GR-92 pel Crous i després anar fins Santa Maria de Montnegre, i nosaltres anem cap a Sant Martí de Montnegre pujant per la ruta clàssica Sot de la Canal, Pla d’ en Toni i GR-83.

A aquestes alçades ja portem un bon desnivell acumulat a les cames i les forces ja comencen a flaquejar... i encara ens queda el puja-baixa fins el coll de Can Poliva, amb els “falsos llanos” que t’ acaben de desinflar... En Gabriel i l’ Àngel comencen a anar justos de temps i s’ avancen seguint el GR-83 sense deixar-lo fins Collsacreu, i des d’ allà cap a Arenys de Munt per carretera, i en Ramón i jo seguim el GR fins Can Camps, on ens desviem per fer alguns dels camins i corriols que voregen Cal Paraire fins Can Gras, tornem al GR i baixem cap a Lourdes per Can Colomer.

Cop de teatre baixant per Can Colomer quan el Ramón trepitja una pedra punxeguda i la roda del darrera literalment li explota. No hi ha cap accident, però el tubeless en aquest cas no serveix per res ja que se li ha “rajat” la coberta, però per sort porta una càmera i podem solucionar el problema amb l’ únic inconvenient del retard en l’ horari que ens suposa.

Hem acabat fent uns 49 kilòmetres i 1476 de desnivell... un bon “tute”... força pujada, força baixada, les mines de Can Montsant ens han agradat força, llàstima no haver pogut gaudir de les vistes des del Rocatell.. i fosos, ha estat una sortida de les dures.

Track al Wikiloc i Cicloide:



Sortida del 26 d’ abril del 2015
BTTAMUNT

dimecres, 22 d’abril del 2015

LOS PAJARILLOS CANTAN… LAS SALIDAS INTENSAS NOS ENCANTAN


Después del gran chaparrón que ha caído esta madrugada parece que el día se va a aguantar, y en el lugar de encuentro se presentan Manel ‘Gutenberg’, Àngel ‘the Hacker’ y el que suscribe, ‘Fray Borja del Buen Torrente’. Sin un objetivo fijo, decidimos de entrada ir en dirección Cruz del Perrito por el recorrido ‘tradicional’. Observando el track, cerca del km. 6, algún malpensado podría deducir que nos hemos vuelto a encontrar con las clásicas veinteañeras en topless, pues hay un corto tramo de ida y vuelta: ¡pues no! En este caso la explicación es tan sencilla como que queríamos disfrutar del paisaje desde el mirador al pie de esta monumental cruz. Si es que el mundo está lleno de malpensados.

Bajamos hacia San Acisclo del Valle Alto por el clásico y revirado senderillo que hemos tomado en otras ocasiones. El terreno arenoso tiene un grip ideal gracias a la lluvia, pero las raíces están muy resbalosas, hay que poner atención para evitar caídas.

Una vez a pie de carretera, y habiendo verificado que la nave industrial de la empresa Optral sigue en venta, ascendemos un brevísimo tramo por asfalto (no llega a 50 m) y una vez pasada la nave de Cartonajes Romero, tomamos el primer camino de tierra a nuestra derecha. Hace algunas semanas, ‘el Hacker’ y un servidor nos perdimos, saliendo a la urbanización por un camino que estaba cerrado con una valla. Hoy, tras circular por un considerable tramo en que han talado pinos y acompañados por el perfume de madera recién cortada, damos con el sendero correcto. Nuevamente, breve tramo por asfalto, acompañados por el ladrido de multitud de perros en estéreo, y tomamos el primer desvío a la izquierda, breve bajada e iniciamos la interminable subida hacia el Caserío de Vivas de la Cortada: aunque no hace calor (12°), la humedad del ambiente es elevada, y llegamos a nuestro avituallamiento sólido-líquido totalmente sudados. Por el camino nos preocupa nuestra salud mental y tememos convertirnos en asesinos en serie: oímos voces, aunque de momento no nos ordenan masacrar a nadie…. La preocupación es palpable… pero menos mal, resulta que el amigo ‘gutenberg’ se ha descargado una aplicación en su móvil inteligente que tiene la particularidad de anunciar a viva voz la velocidad media respecto del kilómetro anterior. Vivir para ver…

Tras reponer fuerzas a base de mini-bocata y plátanos de Ghana y/o Canarias, emprendemos camino al Caserío de Por el Aire, vamos a buscar el GR92 y bajamos a Vallem Gregoriam, que es como se llamaba Vallgorguina en el s. X. Esta vez, en vez de subir por el campo de fútbol, que hemos hecho en varias ocasiones recientemente, decidimos ir a buscar la ‘ruta del colesterol’ de Vallgorguina, tramo llano de pista en zona boscosa que comienza detrás del restaurante ‘El Jaramillo’ y  que finaliza justo en el cartel de ‘Benvinguts al Parc natural del Montnegre-Corredor’: ahí, varias rampas, a cual más dura, nos llevan a coronar el Collado de Senís. De ahí, al Llano de las Brujas, que no llegamos a cruzar, pues nos desviamos a la izquierda justo antes para ir a buscar el Barranco de la Doradilla, donde acabamos de ensuciar las bicis.

Breve tramo de carretera hasta la garita ‘modernista’, donde nos desviamos para buscar de nuevo la pista de la Cruz del Perrito justo en el cruce que lleva al sendero conocido como ‘Jabalí’. Con dos variantes, una propuesta por el ‘Hacker’ y otra por mí llegamos, fundidos pero contentos, a Arenales de Arriba, habiendo recorrido 40 km muy intensos con 1.150 m de desnivel positivo acumulado y rampa máxima del 22%.

Track de la sortida al Wikiloc:



Sortida del 19 d' abril del 2015
Fray Borja del Buen Torrente

dijous, 16 d’abril del 2015

Torrassa del Moro i Ratonero ... la mare de tots els corriols !!!




Que bo que és... sens dubte, el millor !!!

No ens cansarem mai de gaudir-lo, quin seguit de corriols més bons... tres kilòmetres de no parar !!!

Avui, al punt de trobada, i ja amb horari d’ estiu ( a les 7:30 ), en Gabriel, Àngel, Quique, David “Natxo”... si, si, en Natxo ha tornat després d’ una bona temporada, i jo... ens hem ajuntat un grupet com els d’ “antanyu”.

Com ja es habitual, la pregunta del milió: “on anem ?”... L’ Àngel ho te clar i proposa dues opcions: Castell de Burriac ò Ratonero. Anar al Castell de Burriac suposa una sortida molt rodadora, tot per pista, i tornada quasi segura per carretera ò per les Cinc Sènies, en canvi, anar al Ratonero, encara que quedi una mica allunyat, no es tant rodador, dons es fàcil prendre els camins que van paral.lels a la pista que puja al Corredor des de Can Bordoi, i a més, baixar pel Ratonero es aposta segura d’ una bona sortida, pel que sense dubtar-ho ni un instant decidim: “Ratonero !!!”.

L’ anada, pujant per riera Sobirans, Lourdes i el parell de kilòmetres de rampes cap a la Creu de Rupit, on prenem el camí que s’ enfila cap al Corredor, encara que el deixem abans per anar fins l’ encreuament de Ca l’ Arenes per sota dels Misteris, i cap a Sant Andreu del Far pels camins paral.lels a la pista del Corredor, on aquí si, prenem la pista principal fins Can Bordoi.

 




















 




















Estant on estem, i veient que anem força bé de temps, no podem deixar d’ anar a visitar la Torrassa del Moro, on per primer cop ( al  menys en el meu cas ) pugem dalt de la torre per gaudir d’ unes vistes EXTRAORDINARIES !!! ... quina meravella, s’ aprecia tot el Vallès Oriental, part del Vallès Occidental, Montseny, Montnegre, Castell de Burriac, Montserrat, i més... una passada !!!





Molt de tràfic en aquest indret, tant de caminants com de “beteteros”... es clar, amb aquestes vistes, el dia primaveral que fa, casi estiuenc, i el “xiringuito” amb terrasseta que han muntat, no podia ser d’ altra manera.
Fem quatre fotos, avituallem, i ara toca anar a lo que anem: el Ratonero ( els vilatans i gent de la zona l’ anomenen “Dragon Khan” ), per la variant que més ens agrada de les que hem fet... com ens agrada aquest corriol, variadíssim, amb zones on fins i tot es pot anar a una velocitat relativament ràpida, amb la pista fresada per un sot de manera que dona la sensació d’ anar per una de bobsleigh.

Després d’ un no parar de ziga-zagues arribem a Dosrius, des d’ on anem cap a Canyamars per tornar a pujar a la Creu de Rupit pel pou de glaç i el camí del mig, i de la Creu avall cap a Lourdes, passant per la font de l’ aigua roja i el torrent de Milans. De Lourdes cap a Arenys de Munt per la riera Sobirans, on a la part baixa del poble ens acomiadem satisfets de la bona sortida que hem fet.

Finalment hem fet uns 42 kilòmetres i 1070 de desnivell molt bons... i com he comentat al principi, anar al Ratonero ha estat una aposta segura d’ una bona sortida.

Track al Wikiloc i Cicloide:




Sortida del 12 d’ abril del 2015
BTTAMUNT