 |
| Estampa de tardor al Montnegre |
Bona
“matxacada” la que hem fet aquest diumenge pel Montnegre... quin fart de pujar,
i pujar, i pujar !!!
Al punt de
trobada en Ramón, Gabriel i jo, que després d’ unes setmanes físicament per
sota del desitjable, m’ he atrevit a tornar amb el grup per fer una sortida com
cal.
Astutament
abans de sortir em faig el ploricó per veure si els hi faig pena i anem a fer
una sortida tranquil.la... però no ha estat així, ja que amb l’ excusa de que
fa fred i ningú porta gaiumbus marianos, arribats al GR-92 a l’ alçada de Can
Pau Plana, on hem arribat després de pujar a Collsacreu per Can Colomer, Coll
Senís i Cal Paraire, la meva proposta d’ anar a fer un tomb tranquil per
Olzinelles no cola... “ui, ui, ui, quin fred a Olzinelles !!!”, “ui, ui, ui,
Vallgorguina ha d’ estar glaçat !!!”, “hauríem d’ anar per llocs on
toqui el sol...”... “per que no anem a Santa Maria de Montnegre ?”...
Santa Maria de Montnegre !!! si allà no toca mai el sol !!!
Dit i fet, prenem
el GR-92 direcció Sant Martí de Montnegre, per la clàssica ruta , fem una
aturada tècnica per prendre cafè amb llet i cigaló... “con que anem pel sol,
eh ???”... no fa un fred d’ hivern, però el contrast tèrmic de fa uns dies
a ara es fa notar.
 |
| Roure de Santa Maria de Montnegre... progresa adequadament |
Seguint pel
GR-92, de sobte, un seguit de sons guturals es barregen entre els del vent, el
trepitjar les fulles que omplen com una catifa el camí amb les rodes de la bici
i l ‘engranatge de les cadenes a ritme de pedalada... que serà ? després d’
estudiar-ho amb deteniment, escoltant el so pràcticament tota la sortida,
arribem a la conclusió de que una espècie nova ha emergit amb força per
aquestes contrades: el Senglar-granota... estarem atents a l’ evolució.
 |
| El Senglar-granota, en sentirem parlar |
Arribem al
trencant de la Serra del Gamarús per fer el poc més de kilòmetre de dura
ascensió fins l’ ermita de Santa Maria en mig de dos paisatges ben contrastats,
per una banda l’ acció de l’ home en la neteja de boscos que ens deixa un
entorn desolador, però per altra banda aquest fet fa que ens permeti gaudir d’
unes vistes a llarga distància amb una varietat cromàtica típica de la tardor
fantàstiques.
Aturada de
rigor a Santa Maria de Montnegre per fer un parell de fotos, però decidim
seguir uns metres més amunt, fins el Coll d’ en Cona on fa força sol, per fer l’
avituallament.... quin contrast de temperatura quan passem de l’ obaga a la
solana !!!
 |
| Soca de l' antic roure de Santa Maria de Montnegre... o soques ? |
Bé, s’ ha
acabat pujar, ara toca prendre el camí de tornada, quasi tot baixada, i decidim
fer-ho pel camí de la Carbonera, pedregós però força distret, fins la part alta
de Can Palau, Turó d’ en Vendrell i Can Pera on, després de travessar la
carretera de Fontmontnegre, baixem cap a Sant Iscle per Can Bosc i el GR-5.
 |
| Coll d' en Cona |
Ja a Sant
Iscle, veient que encara podem apurar una mica la sortida, decidim anar per
carretera fins Ca l’ Oliver i fer l’ última escalada del dia pujant pel Turó
del Fangar a la Serra d’ en Sala, on deixem el camí per fer l’ únic corriol del
dia, curt però molt bo pel bosc de pi, fins la cadena de Can Sala de Dalt.
Tornem al camí principal i, per sorpresa nostre, ens trobem al David Natxo que
puja amunt per fer una volta pel seu compte... esperem que quan passem a l’
horari d’ hivern torni amb nosaltres.
Nosaltres continuem
avall seguint la ruta de les masies d’ Arenys de Munt, passant per Ca l’ Amar i
Can Maiol de la Torre fins el poble, on donem la sortida per finiquitada.
Avui,
encara que “pistera”, ha estat una sortida dura, amb la clàssica escalada al
Montnegre, es pugi per on es pugi, un bon descens fins Sant Iscle, i remat
final amb el corriolet de Can Sala. En total hem fet uns 40 kilòmetres i més de
1200 de desnivell... i la descoberta del “Senglanota”.
Track de la
sortida al Wikiloc i Cicloide:
Sortida del 16 de novembre del 2014
BTTAMUNT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada